COM FER UN BON RESUM

Resumir un text consisteix en reescriure'l més breu utilitzant les pròpies paraules, mantenint les idees fonamentals i deixant de banda les idees secundàries.

Procediment aconsellable per realitzar un resum:

1. Llegir atentament el text
2. Dividir el text en unitats de significat
3. Comprendre el significat global del text i de tots els mots
4. Identificar les idees principals i les secundàries
5. Ordenar geràrquicament les idees extretes
6. Reconèixer les paraules o idees clau de cada apartat i realitzar un esquema
7. Escriure el nou text amb les pròpies paraules deixant de banda informacions que no són essencials

Reconèixer les paraules clau d'un text i elaborar esquemes i resums és fonamamental per organitzar la informació i l'estudi de qualsevol matèria.

DIÈRESIS

    La dièresi són dos puntets (¨) que algunes vegades hem de posar sobre les vocals I/U.

    Hi ha dues situacions que requereixen l’ús de la dièresi:
 
   Quan volem indicar que hem de pronunciar la U dels grups QUE/QUI/GUE/GUI (però NO la dels grups GUA/GUO/QUA/QUO): LINGÜÍSTIC FREQÜÈNCIA PINGÜÍ2) Quan la I o la U no ha de formar diftong amb la vocal que està en contacte: HEROÏNA DIÜRN SUÏSSA PRODUÏA Si aplicam aquestes normes de manera estricta hauríem de posar moltes dièresis, per això hi ha unes normes complementàries que es coneixen amb el nom de “normativa de l’estalvi de la dièresi” i són les següents: 

   1) Les paraules que s’han d’accentuar segons les normes d’accentuació. Per exemple VEÍ, PAÍS, SUÍS, PRODUÍEM, etc. Aquest accent ja indica la ruptura del diftong.

    2) Les paraules que comencen en vocal I/U precedides dels prefixos ANTI-, AUTO-, CO-, CONTRA-, RE-,SEMI-: reunió, semiinconscient, contrainformació, antiinflamatori, autoinducció, etc. 

   3) Les paraules acabades en un dels sufixos -isme, -ista: EGOISME, ALTRUISTA, etc. (atenció amb el mot "PROÏSME", que sí ha de dur dièresi perquè en realitat, aquí "-isme" no és un sufix). 

   4) Els infinitius, gerundis, futurs i condicionals dels verbs acabats en vocal més -ir: CONDUIR, REDUINT, INDUIRÉ, PRODUIRÍEM, etc.

ACCENT DIACRÍTIC

És el que empram quan volem distingir el doble significat que tenen algunes paraules que sonen igual per evitar confusions. Vegem les més usuals:

BÉ/BÉNS (patrimoni o adverbi)
BE/BENS (mamífer)
BÓTA/BÓTES (recipient)
BOTA/BOTES (calçat o verb BOTAR)
DÉU (divinitat) DEU (cardinal o verb DEURE)
DÓNA/DÓNES (verb DONAR)
DONA/DONES (persona)
ÉS/SÓN (verb ESSER) ES/SON (pronom, possessiu o ganes de dormir)
MÀ (extremitat) MA (possessiu)
MÉS (adverbi) MES (conjunció o trenta dies)
MÓN (planeta) MON (possessiu)
NÉT/-A/-S/-ES (parentesc) NET/-A/-S/-ES (absent de brutor)
SÉ (verb SABER) SE (pronom)
SÍ (afirmació) SI (condició, nota musical o pronom)
SÒL (solar, terra) SOL (la resta de significats)
TÉ (verb TENIR) TE (la resta de significats)
ÚS (verb USAR) US (pronom)
VÉNS/VÉNEN (verb VENIR) VENS/VENEN (verb VENDRE)
VÓS (tractament personal) VOS (pronom feble)

ACCENTUACIÓ. L'ACCENT I LA DIÈRESIS

Les paraules poden ser:

AGUDES: quan tenen la síl·laba tònica en darrer lloc: CAR RER / SO LAR
PLANES: quan la tenen en penúltim lloc: LLA PIS / PLU JA
ESDRÚIXOLES: si la tenen en l’antepenúltim lloc: HIS TÒ RI A/ SÍL VI A

Tipus d’accent
 
L’accent pot esser AGUT o TANCAT per a les vocals tancades: Í, Ú, Ó, ÉI també pot esser GREU o OBERT per a les vocals obertes o neutres: À, Ò, È

Normes d’accentuació
 
a) S’accentuen gràficament els mots aguts acabats en –A, -E, -I, –O, -U, -AS, -ES, -IS, -OS, -US, -EN, -IN: REPÒS / CAMÍ/ MELÓ/ DESPRÈN/ TOMÀS
 
b) S’accentuen els mots plans si no acaben en cap de les dotze terminacions anteriors: FÀCIL / FENÒMENS / VÀREU (acaba en diftong)/ CÒLIC/ ÀCID
 
c) S’accentuen tots els mots esdrúixols: SIMFÒNICA/ NÀUTICA/ FAMÍLIA

Segons la posició de la síl·laba tònica, podem classificar les paraules en:
 

• Agudes. La síl·laba tònica és l’última: allà, París, cargol.

• Planes. La síl·laba tònica és la penúltima: llibre, fàcil, èxit.

• Esdrúixoles. La síl·laba tònica és l’antepenúltima: àlgebra, tònica, màquina.

A l’hora d’accentuar haurem de tenir en compte una sèrie de circumstàncies:
 
· La a és, com ja sabem, la vocal més oberta, s’accentua sempre amb l’accent
obert: pàgina, semàfor, demà.
 
· La i i la u, com que són les vocals més tancades s’accentuen sempre amb
l’accent tancat: bústia, pastís, ningú, cadascú.
 
· La o i la e poden portar accent obert o tancat, segons la pronúncia del so:
església, molèstia, tómbola, però.

• Accentuació de les agudes

Accentuarem totes les paraules agudes acabades en: a, e, i, o, u, as, es, is, os,
us, en, in. 

 Excepció: no accentuarem les paraules agudes que acaben en diftong decreixent: avui, compreu, teniu.

• Accentuació de les paraules planes

Accentuarem les paraules planes que no acaben en: a, e, i, o, u, as, es, is, os,
us, en, in: àtoms, càrrec, càstig, semàfor, caràcter. 

Sí que accentuarem les paraules planes que acaben en diftong decreixent: cantàveu, dormíssiu, seríeu, tinguéssiu, voldríeu.

• Accentuació de les paraules esdrúixoles

Les paraules esdrúixoles s’accentuen totes: fàbrica, elèctrica, víctima, àrbitre, península. 

Cal tenir en compte el hiat, ja que les paraules amb el grup i + vocal no formen diftong: ràdio, justícia, història, pèrdua, consciència.

CASOS ESPECIALS QUE HEM DE RECORDAR
Paraules que sovint es pronuncien amb la tònica equivocada:
ATMOSFERA
DIÒPTRIA
XANDALL
RÈPTIL
TÈXTIL
PNEUMÒNIA
LLÚCIA
QUILOGRAM
UCRAÏNA

DIFTONGS I EL HIAT O (HIATUS)

EL HIAT O (HIATUS)

El hiat és el procediment contrari al diftong. Es produeix quan hi ha dues vocals juntes que pertanyen a síl·labes diferents.  
En les paraules: piano, usuari, diable, viatge, les dues vocals que apareixen juntes no formen diftong.  
Fem la separació sil·làbica: pi-a-no, di-a-ble i vi-a-tge tenen tres síl·labes i usua- ri en té quatre. Per influència del castellà sovint articulem aquests grups vocàlics en un sol cop de veu (diem pia-no).

DIFTONGS

Quan en una síl·laba trobem dues vocals juntes que es pronuncien en el mateix

cop de veu es produeix el diftong.

 

Així la paraula remei té dues síl·labes; re-mei, perquè les vocals ei s’ajunten en

una mateixa síl·laba.

 

Per tal de formar diftong cal trobar una vocal forta (a, e, o) i una vocal feble (i,

u) en una mateixa síl·laba. Ex. ai-re, qua-li-tat. En el primer cas, apareix primer

la vocal forta a i després la feble i; en canvi en el segon cas trobem primer la

feble u i després la forta a. Així doncs, podem dir que segons l’ordre en què

trobem les vocals d’un diftong hi haurà dos tipus de diftongs:

 

Diftongs decreixents Exemples:

a, e, i, o, u + u au, eu, ou, iu, uu, dau, neu, riu, ou,

duu

a, e, o, u + i ai, ei, oi, ui, mai, rei, noi, buit

 

Diftongs creixents

g + u + vocal gua, güe, güi, guo llengua, aigües,

lingüista, quatre,

q + u + vocal qua, qüe, qüi, quo qüestió, hiena, feia,

cauen

i o u intervocàliques* 3

 

* Tingues present que en aquest cas la i i la u, estan ocupant el lloc que

correspondria a una consonant. Això pot passar a principi de mot o quan són

enmig de dues vocals:

 

· A principi de mot: io-de, io-gurt, iot.

 

· Entre vocals: no-ia, jo-ia, ri-uen.

L’APÒSTROF

L’article masculí o femení (el i la) singular s’apostrofa davant de paraules començades per vocal o hac: l’església, l’amic, l’arbre.

Excepcions:
• Els mots femenins començats per i, u, hi, hu àtones: la universitat, la Irene, la
història, la imatge.
• Paraules que comencen amb una i consonàntica: el iogurt, la iaia.
• El nom de les lletres: la essa, la ela.
• Els mots que comencen amb el prefix -a i tenen un valor negatiu: la asimetria.
• La una quan es refereix a l’hora: la una del migdia.
• Mots que es presten a confusió: la ira (estat d’indignació), perquè, en cas que
l’apostroféssim, costaria saber de què parlem i es confondria amb la moneda
italiana o l’instrument musical.

LA CONTRACCIÓ

Els articles el i els es contrauen quan van darrere de les preposicions a, de, per

i per a:

a + el al a + els als

de + el del de + els dels

per + el pel per + els pels

Per a + el per al per a +els per als

 

Quan el mot següent comença per vocal, l’article no fa la contracció, i, per tant,

cal seguir les regles de l’apostrofació. Ex.: Vaig a l’escola, vinc de l’excursió, és

per a l’Anna.